El Museu dedica una exposició íntegra a les obres d'Anzo per primera vegada i vol "rescatar artistes que s'han quedat al marge"
VALÈNCIA, 29 Jun. (EUROPA PRESS) -
L'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) inaugura una exposició que reivindica les figura de l'artista valencià José Iranzo Almonazid, 'Anzo' (Utiel, 1931- València, 2006) amb les 80 peces que componen la serie 'Aïllaments'. D'esta manera, proposa un recorregut per 20 anys de treball "obsessiu" del creador, de 1967 a 1985, i que van donar un resultat "visionari, innovador i vigent".
És la primera vegada que el museu dedica una retrospectiva a l'obra d'Anzo, considerat "un dels creadors valencians més originals i visionaris del panorama artístic espanyol", i que fins al moment solament hi havia estat present en exposicions col·lectives. Esta acció s'emmarca dins de la política de l'entitat cultural que pretén "rescatar artistes que s'han quedat al marge o que no han sigut visibilitzats".
Així ho ha posat en relleu en roda de premsa el comissari de l'exposició, J.Ramón Escrivà, que ha estat acompanyat en la presentació per la responsable de la Fundació Anzo i filla de l'artista, Amparo Iranzo --que ha col·laborat amb part dels fons-- i el director de l'IVAM, José Miguel G. Cortés.
Este últim ha subratllat que l'exposició "posa fi a una injustícia històrica sobre Anzo, que ha romàs massa temps en l'oblit i ara entra per la porta gran en l'IVAM". "La funció de l'IVAM no és
organitzar exposicions blockbusters, sinó investigar i posar en valor artistes que han romàs al marge del discurs oficial", ha explicat Cortés.
L'exposició pren com a objecte d'estudi 'Aïllaments', una sèrie composta de 80 i acompanyades per documents d'arxius, llibres i pel·lícules documentals que contextualitzen les diferents peces que conformen la seua bibliografia artística. Concretament, la mostra recrea el debat intel·lectual sorgit en els anys 60 i 70 entorn dels perills de la tecnologia i la denúncia del pensament distòpic d'un món claustrofòbic i alienat.
La mostra està estructurada en quatre apartats que concentren els diferents períodes artístics d'Anzo dins de la sèrie: 'Aïllaments, període inicial'; 'Escenografies de computació'; 'Cel·les, Rodaments', i 'Arxius'.
ETAPES
La primera sala aborda el període inicial, a partir de l'any 1967 quan l'artista va donar un gir conceptual radical a la seua pintura. És l'any en el qual apareixen els seus primers 'Aïllaments' i en el qual s'inclouen obres com a 'Aïllament-12' que mostren les torres Trade de Barcelona, fita de l'arquitectura racionalista i del franquisme evolucionat que ell representa com a "fantasmagòriques i amenaçadores".
Algunes de les peces que conformen este període "destil·len reminiscències de la pintura metafísica" a través d'una atmosfera lumínica irreal, la representació de carrers i places quasi desertes, i solitaris paratges urbans que posaven l'accent en la menudesa de l'ésser humà, peça fonamental de les seues obres.
La seua segona etapa, 'Escenografies de Computació', arreplega 11 obres amb les quals Anzo havia participat en la Biennal de Venècia l'any 1968. En este cas, prevaldre el tema de la solitud humana en un món tecnificat i massificat.
Pel que fa a la tècnica, s'aprecia un canvi entre les obres realitzades a l'oli sobre llenç de l'etapa prèvia i les que presenten "una factura evolucionada i innovadora" en la qual l'artista utilitza materials industrials- com l'acer, l'alumini i el fotolito- , a més d'indagar en elements conceptuals tan importants com la conversió d'una oficia en un espai d'aïllament".
D'altra banda, 'Rodaments' revisa l'obra concebuda per l'artista a partir dels anys 70. Es tracta de peces en les quals la irrupció del cercle, l'espiral o rodaments es convertixen en metàfora de la conversió de l'ésser humà en "mer encuny" d'un engranatge industrial o un circuit computerizado en mans d'enginyers o tecnòcratas.
A més, la figura del minúscul i hieràtic home-oficina es manté en el centre de les composicions, on pareix habitar en l'experiència constant del cèrcol.
MATERIAL INÈDIT
Finalment, 'Arxius' mostra una àmplia selecció de material inèdit procedent de l'Arxiu de la Fundació Anzo en la qual destaquen les seues fotolitos, fitxes tècniques, revistes i documentació fotogràfica d'importants obres en parador ignorat.
Este apartat contextualitza el pensament d'Anzo a través d'una selecció de novel·les distòpiques espanyoles dels anys 60 com 'La Cabina' d'Antonio Mercero (1972). Així mateix, també hi ha referències a la literatura nascuda a Espanya a partir dels anys 60 i a la internacional, com Orwell o Huxley.
La mostra explica també amb una publicació, amb textos de Paula Barreiro, Ricard Silvestre i del comissari de l'exposició. A açò, se suma un apartat final que és una espècie "d'epitafi" amb obres que fan referència a la mort i que estan resoltes en negre, a més d'una obra escultòrica 'El pou de l'home'.
Segons Escrivà, l'exposició "acaba de manera circular", amb la mateixa peça que l'obri. El comissari ha explicat que l'artista "va tindre molt èxit en vida, va vendre moltes obres, i va gaudir d'una fortuna crítica amb articles que parlaven bé de les seues obres". No obstant açò, en els 80, la seua projecció pública pareix "que perd gas"".
En relació a futures mostres d'Anzo, el comissari ha destacat que "una exposició sempre obri les portes a futures línies d'investigació" d'altres etapes i períodes artístics del mateix autor.
ERA MÉS ACTIVISTA SOCIAL QUE POLÍTIC
D'altra banda, la filla d'Anzo, Amparo Iranzo, ha destacat que el seu pare era "més activista social que polític", en un moment en el qual la política tenia un paper molt pronunciat. "Ell no volia ficar-se en eixa cadena, com ho feien altres artistes, i això ho va desplaçar una mica", ha assegurat.
