Qui va convèncer Fidel de seguir la via comunista ha acabat donant la mà a Occident a la recerca d'un salvavides
MADRID, 18 Abr. (EUROPA PRESS) -
Raúl Castro sempre va ser a l'ombra de Fidel. Des dels inicis de la lluita guerrillera fins la seua mort, encara que llavors ja era formalment qui liderava Cuba. Aquest paper secundari el va portar a construir una imatge pròpia a través d'una agenda reformista que ningú no esperava i que, malgrat les grans expectatives, ha quedat inconclusa.
Raúl és el xicotet dels set fills del matrimoni format per Ángel Castro, immigrant espanyol, i la cubana Lina Ruz. Va seguir els passos dels seus germans grans, Fidel i Ramón, per escoles de Santiago i l'Havana, però les seues inquietuds intel·lectuals eren molt menors. De fet, Fidel presumia que va ser ell qui el va convèncer per anar a la universitat.
Els seus veritables interessos se centraven en la política. En concret, en els cercles comunistes que van prosperar a tot el globus arran de la Guerra Freda. Els seus vincles amb el bloc soviètic es remunten als anys 50, quan en tornar d'un fòrum de joves socialistes a Buscarest va conèixer l'agent del KGB Nicolai Leonov, amb qui travaria una intensa amistat que anys després seria clau per a l'aliança estratègica entre l'Havana i Moscou.
Va ser Raúl qui realment va imprimir el segell comunista a la Revolució. L'única meta de Fidel era derrocar la dictadura de Fulgencio Batista i prendre el poder, però no tenia cap 'full de ruta'. Així ho va ratificar en els primers mesos del 1959, amb una gira pels Estats Units en la qual va buscar el favor de Washington. "El poble de Cuba sap que el Govern revolucionari no és comunista", va sentenciar.
El gir de Fidel va ser obra del tàndem ideològic format per Raúl i Ernesto 'Che' Guevara. Es van conèixer a Mèxic, per on els germans Castro van transitar entre la seua estada a la presó a causa de l'assalt a la Caserna Montcada i la travessia en el iot 'Granma'. Allà van intercanviar somnis revolucionaris i Raúl va presentar el 'Che' a Fidel. La creixent hostilitat amb els Estats Units acabaria empenyent-lo als braços de la URSS.
Raúl també va exercir un paper clau en la conquesta del poder. Va ser un dels 82 guerrillers que es van embarcar en el 'Granma' i un dels pocs que van sobreviure. Ja en les cimeres de Sierra Maestra, on van resistir els envits de les tropes 'batistianes' amb l'ajuda dels camperols, el seu acte li va valer el sobrenom de 'Raúl, el terrible', i va escalar fins a convertir-se en el comandant del Segon Front Oriental.
Amb la Revolució al Govern, Raúl va canviar el càrrec pel de cap militar de la província d'Orient. En aquella època, quan comptava només amb 27 anys, es va fer conegut pels judicis sumaris i les execucions. "Jo el vaig conèixer en aquella capacitat. Era cruel i despietat", afirma el general romanès Io Mihai Pacepa, el desertor de més rang del bloc soviètic. "Fidel pot haver concebut el terror (...) però Raúl ha sigut el carnisser", explicava a Martí Notícies.
EL CABDILL DE CUBA
Una vegada assentat el nou règim, Raúl va prendre les regnes del Ministeri de les Forces Armades, en el que ha estat vinculat fins que va passar a ser el 'número u'. Des d'aquesta butaca s'ha encarregat de convertir els militars en el 'lobby' polític i empresarial més important de Cuba.
La vella guàrdia controla les vies d'ascens. La seua primera decisió com a primer secretari del Partit Comunista Cubà (PCC) va ser purgar els 'número tres' que rivalitzaven amb ell i que Fidel havia patrocinat. "La mel del poder (...) va despertar en ells ambicions que els van conduir a un paper indigne", va dir Fidel en defensar la decisió del seu germà.
El control polític que exerceixen els uniformats es funda en el seu poder econòmic. El Grupo de Administración Empresarial SA (GAESA) és el conglomerat de les Forces Armades. Si bé sempre ha sigut el principal operador econòmic del país, sota la Presidència de Raúl ha estès els seus tentacles.
La líder de les Damas de Blanco, Berta Soler, denuncia a Europa Press que els negocis de l'incipient sector privat estan copats per "un grup de famílies" de l'elit militar. "Ací parlarem d'obertura econòmica quan tots els cubans puguen beneficiar-se d'aquests negocis", subratlla.
FIDEL VS RAÚL
El 2006 els problemes de salut obliguen Fidel a cedir temporalment la vara de comandament al seu germà, cosa que es fa permanent dos anys després. Raúl va haver de passar d'un segon pla en el qual se sentia còmode a una primera línia en la qual tenia com a referència imbatible 'El Comandante'.
"Ell és diferent. A Raúl no li interessen els grans discursos als quals Fidel ens tenia acostumats", assenyala a Europa Press Martha Beatriz Roque, ex-presa política de la Primavera Negra. "Quan obríem el 'Granma', dos de les quatre pàgines que tenia eren per a Fidel. En el noticiero, que dura mitja hora, 15 minuts eren per a Fidel. Això no ha passat amb Raúl", il·lustra.
A més de la falta d'un lideratge carismàtic, Raúl va haver de combatre la imatge que s'havia forjat durant anys a les clavegueres de l'Estat i a la qual fins i tot hi va contribuir el seu germà quan temia per la seua vida pels incessants intents d'assassinat per part de la CIA. "Si em maten, després de mi vindrà Raúl, que és pitjor", va advertir. "És el ferm porter de la Revolució", va ratificar públicament el comandant Ramiro Valdés.
Raúl es va teixir "el mite d'home pragmàtic", indica la sociòloga cubana Marlene Azor a Europa Press. A diferència de Fidel, que concentrava tot el poder, va crear òrgans col·legiats i va reforçar el paper de les institucions. Un exemple d'això és que, durant el seu mandat, els congressos generals del PCC, que fixen el rumb a seguir, s'han celebrat periòdicament, postil·la l'experta per a Amèrica Llatina del CIDOB, Anna Ayuso.
UN CAMÍ FRUSTRAT
En assumir les regnes del PCC el 2011, quan va substituir definitivament Fidel en tots els seus càrrecs, Raúl va aclarir que la seua missió era "defensar, preservar i prosseguir perfeccionant el socialisme per no permetre mai el retorn del règim capitalista". "A mi no em van triar per entregar la Revolució", va recalcar.
Malgrat aquest avís a navegants, la veritat és que va idear una agenda de reformes per acabar amb "l'excés de prohibició". Va eliminar la política migratòria que impedia eixir de Cuba els dissidents, va donar un accés limitat a Internet i va legalitzar la compra i ús de telèfons mòbils i ordinadors, i va obrir l'economia al sector privat.
També va recuperar la presència internacional de Cuba. Va iniciar un diàleg amb els Estats Units que va deixar una successió de moments històrics, com la visita de Barack Obama a l'Havana. Es va acostar a la Unió Europea, que va derogar la Posició Comuna. I va tornar a rebre invitacions per assistir a les cimeres regionals.
No obstant això, la casta militar que ell mateix va apoderar ha frenat aquesta tendència perquè tem perdre el control polític. Per aquest motiu l'agost passat el Govern va deixar de donar llicències. "Hi ha una altra volta de rosca contra el capitalisme" perquè "la població estava massa entusiasmada amb els canvis", comenta Azor.
En matèria de drets humans, "la seua Presidència ha sigut pèssima, de la mateixa manera que la del seu germà", sentencia la 'dama de blanco'. "La repressió és molt gran", diu Roque. Segons la Comissió Cubana dels Drets Humans i Reconciliació Nacional (CCDHRN), amb Raúl les detencions arbitràries van passar de més de 2.000 el 2010 prop de 10.000 el 2016.
Azor es revela contra els qui retraten Raúl com un aperturista. Li reconeix el mèrit de voler arreglar "el desastre que va deixar Fidel", però subratlla que, "després de deu anys com a president" i amb tot el que calia fer, "la política a Cuba a penes es va moure uns mil·límetres".
