'La Sonrisa Etrusca', protagonitzada per Héctor Alterio i Julieta Serrano, arriba al Teatre Olympia de València

VALÈNCIA 28 May. (EUROPA PRESS) -

'La Sonrisa Etrusca', protagonitzada per Héctor Alterio i Julieta Serrano, arriba al Teatre Olympia de València. La versió teatral de la novel·la de José Luis Sampedro es representarà del 6 al 10 de juny, segons ha informat en un comunicat el centre cultural valencià.

El prestigiós director José Carlos Plaza s'ha encarregat de la posada d'escena baix l'adaptació del dramaturg Juan Pablo Heras. És la primera vegada que este text de José Luis Sampedro, que ha dirigit el prestigiós director d'escena José Carlos Plaza, es puja a les taules des que es publicara amb enorme èxit en 1985. Pentación Espectáculos produïx el muntatge, amb Jesús Cimarro com a director de l'equip de gestió.

La resta del repartiment es completa amb Nacho Castro, Olga Rodríguez, Israel Fredes, Carlos Martínez Abarca, Cristina Arranz i Sonia Gómez Silva, segons ha informat este dilluns el teatre valencià en un comunicat.

Esta obra versa sobre el somriure de la verdadera felicitat, el somriure de l'amor profund, la del qual res demana i tot dóna, el somriure durador, més enllà del temps i del lloc. El somriure que justifica i compensa tota una vida. Un somriure que arriba al final quan es veuen els errors i els encerts, quan es reconeix el que verdaderament importa i com resulta de superflu el que abans crèiem fonamental.

El somriure dolç, tendre, un poc burlaner i enormement agradable que tanca significativament el cicle vital d'un ser que ha estat violent, just i inflexible en les seues conviccions, endurit per la guerra i per la lluita diària contra una agresta naturalesa indomable, el cicle vital d'un home sec, profund, radicalment honest amb ell mateix però incapaç de comprendre les debilitats de l'altre, els matisos de l'existència quotidiana o les diferents maneres de pensar i d'existir.

El camí cap a la tendresa, este seria un altre bon títol d'esta història o les noves possibilitats impredictibles, sorprenents mai tardanes o el futur propi en els altres, serien altres impossibles síntesis d'esta complexa història d'un ànima que José Luis Sampedro va oferir fa ja més de vint anys.

El caràcter de Salvatore, àlies Bruno, sempre ens delecta, pot espantar-nos un poc, això sí, potser perquè ens reconeguem en molts dels seus comportaments per molt primaris que a primera vista semblen. Per exemple, el seu rancor infinit als seus enemics, el seu fonamentalisme en el que ha de ser, el seu orgull indomable, però hi ha alguna cosa que fa admirar-lo i estimar-lo: la seua profundíssima humanitat.

La calor de la seua passió ho fa pròxim tot i que ho sentim equívoc, la ingenuïtat dels seus plantejaments, el seu pudor excessiu, la seua candidesa ho torna entranyable i sobretot la seua enorme capacitat d'estimar.

I, sorprenentment, la vida li oferix, en este final seu, la possibilitat, la grandiosa possibilitat de poder bolcar este potencial, de desbordar el seu amor cap a un ser indefens que comença a viure.

Què més pot demanar Salvatore --Bruno-- que tindre al seu costat un ser indefens? Allà està ell, ocupant espais que potser no li correspon però lluitant a braç partit per a defensar el que estima. No ho va fer contra els nazis? Doncs, evidentment ho va a fer pel seu nét?!

D'esta lluita entre les seues conviccions d'un home de camp en el món trepidant de la ciutat naix en ell i a tots este somriure, igual que la de l'escultura d'aquells marits del museu romà de Villa Giulia però molt, molt més pròxim.