MADRID, 27 Gen. (EUROPA PRESS) -
James Joyce, Julio Cortázar, Marcel Proust i Umberto Eco. Sense importar la seva llengua d'expressió, els més grans escriptors del món semblen ser, en alguns aspectes, constructors de fractals.
L'anàlisi estadístic portat a terme a l'Institut de Física Nuclear de l'Acadèmia de Ciències de Polònia, tot i això, revela una cosa encara més intrigant. La composició de les obres dins d'un gènere en particular --el monòleg interior-- es caracteritza per la dinàmica excepcional d'una estructura narrativa en cascada. Aquest tipus de narrativa resulta ser multifractal. És a dir, es creen fractals de fractals.
Investigadors de l'Institut de Física Nuclear de l'Acadèmia Polonesa de Ciències van realitzar una anàlisi estadística detallada de més d'un centenar d'obres cèlebres de la literatura universal, escrites en diversos idiomes i en representació de diversos gèneres literaris.
Els llibres, sotmesos a examen per revelar correlacions en les variacions de longitud de l'oració, han resultat estar governats per la dinàmica d'una cascada. Això significa que la construcció d'aquests llibres és de fet un fractal (objecte geomètric l'estructura bàsica del qual, fragmentada o irregular, es repeteix a diferents escales). En el cas de diverses obres, la seva complexitat matemàtica ha resultat ser excepcional, comparable a l'estructura dels objectes matemàtics complexos que es consideren multifractals.
Els fractals són objectes matemàtics autosimilars. Quan comencem a ampliar un fragment i un altre, el que finalment emergeix és una estructura que s'assembla a l'objecte original. Els fractals típics, especialment els àmpliament coneguts com el triangle de Sierpinski i el conjunt de Mandelbrot, són monofractals, fet que significa que el ritme de l'ampliació en qualsevol lloc d'un fractal és el mateix, lineal.
Els multifractals són estructures matemàtiques altament avançades: fractals de fractals. Sorgeixen de fractals entreteixits entre ells d'una manera apropiada i en les proporcions adequades. No són simplement la suma dels fractals i no poden ser dividits per tornar un altre cop als seus components originals, a causa de la manera com es teixeixen és fractal en la naturalesa. El resultat és que amb la finalitat de veure una estructura semblant a l'original, diferents porcions d'una necessitat multifractal s'expandeixen a diferents velocitats. Per tant, un multifractal és no linial a la naturalesa.
"Les anàlisis en múltiples escales, portades a terme utilitzant fractals, ens permeten captar perfectament la informació sobre les correlacions entre les dades en els diferents nivells de complexitat dels sistemes provats. Com a resultat, ells apunten a l'organització jeràrquica dels fenòmens i estructures en la naturalesa. Per tant, pot esperar-se que el llenguatge natural, que representa un important salt evolutiu del món natural, mostri tals correlacions també. La seva existència en les obres literàries, tot i això, no havia estat encara convincentment documentada. Però ha resultat que quan ens fixem en aquestes obres des de la perspectiva adequada, aquestes correlacions semblen ser, no només comunes, sinó que en algunes obres adquireixen una complexitat matemàtica particularment sofisticada", diu el professor Stanislaw Drozdz.
ESTUDI DE 113 OBRES LITERÀRIES
En l'estudi van participar 113 obres literàries escrites en anglès, francès, alemany, italià, polonès, rus i espanyol per figures tan famoses com Honoré de Balzac, Arthur Conan Doyle, Julio Cortázar, Charles Dickens, Fyodor Dostoevsky, Alexandre Dumas, Umberto Eco, George Elliot, Victor Hugo, James Joyce, Thomas Mann, Marcel Proust, Wladyslaw Reymont, William Shakespeare, Henryk Sienkiewicz, JRR Tolkien, Lev Tolstoi i Virginia Woolf, entre d'altres. Les obres seleccionades van ser de ben bé 5.000 frases de llarg, amb la finalitat de garantir la fiabilitat estadística.
Per convertir els textos en seqüències numèriques, la longitud de l'oració es mesura pel nombre de paraules. Després, els investigadors van buscar dependències en les dades que comencen amb la més simple, és a dir, lineal. Els investigadors van postular la pregunta: Si una oració d'una longitud donada és X vegades més llarga que les oracions de diferents longituds, es conserva la mateixa relació d'aspecte quan atenem a oracions més curtes o llargues, respectivament?
"Totes les obres examinades van mostrar sentència-similitud pel que fa a l'organització de les longituds de les frases. Algunes van ser més expressives, 'Els ambaixadors' de Henry James va destacar, mentre que altres van ser menys extremes, com l'idil·li francès del segle 17 Artamene ou le Grand Cyrus. Tot i això, les correlacions van ser evidents, i per tant, aquests texts van ser la construcció d'un fractal", diu el Dr. Pawel Oswiecimka, qui també ha assenyalat que la fractalitat d'un text literari, en la pràctica mai serà tan perfecta com en el món de les matemàtiques. És possible ampliar els fractals matemàtics fins a l'infinit, mentre que el nombre d'oracions en cada llibre és finit, i en una certa etapa de l'ampliació, sempre hi haurà un tall en forma de final del conjunt de dades.
Les coses van prendre un gir particularment interessant quan els físics van començar a rastrejar la dependència no linial, que en la majoria de les obres estudiades va estar present en un grau lleu o moderat. Tot i això, més d'una dotzena d'obres revelen una estructura multifractal molt clara, i gairebé totes elles van demostrar ser representants d'un gènere: el monòleg interior. L'única excepció va ser la Bíblia, especialment l'Antic Testament, que mai no ha estat fins ara associat a aquest gènere literari.
"El rècord absolut en termes de multifractalitat va resultar ser 'Finnegans Wake' de James Joyce. Els resultats de la nostra anàlisi d'aquest text són gairebé indistingibles dels multifractals ideals, purament matemàtics", diu el professor Drozdz.
Les obres més multifractals també van incloure 'Rayuela' de Julio Cortázar, 'La trilogía de los Estados Unidos' de John Dos Passos, 'Les onades' de Virginia Woolf, '2666' de Roberto Bolaño, i l''Ulisses' de Joyce. Al mateix temps, una gran quantitat d'obres en general considerades com a monòlegs espirituals van mostrar poca correlació amb la multifractalitat, ja que a penes era perceptible en llibres com 'La rebel·lió d'Atles' d'Ayn Rand i 'A la recerca del temps perdut' de Marcel Proust.
"No està del tot clar si el gènere del monòleg interior revela les qualitats més profundes de la nostra consciència, o més aviat la imaginació dels escriptors. No és estrany que atribuir una obra a un gènere en particular és, per qualsevol raó, a vegades subjectiu. Veiem, d'altra banda, la possibilitat d'una interessant aplicació de la nostra metodologia: pot ajudar algun dia en una tasca més objectiva d'assignar els llibres a un gènere o un altre", assenyala Drozdz.
