MADRID, 15 Des. (INFOSALUS)
En l'actualitat se sobreentén que un adolescent està dins de l'atenció de salut mental infantil i juvenil fins als 17-18 anys, després es passa a la salut mental general per als majors d'edat. Però pot tractar-se un noi de 19 anys igual que els adults des de la perspectiva de la psiquiatria?
ADOLESCENTS: TRÀNSIT A LA VIDA ADULTA
Fa un segle el trànsit a la vida adulta es feia als 14 anys i a partir d'aquí els nois havien de guanyar-se la vida; en l'actualitat molts joves entre els 20 i els 30 estudien i viuen a casa dels pares.
Segons explica a Infosalus Josefina Castro, psiquiatra i presidenta de l'Associació Espanyola de Psiquiatria de l'Infant i l'Adolescent (AEPNA), a la xarxa d'atenció sanitària de psiquiatria es passa a la xarxa d'adults oficialment en aquesta edat, però existeix una època cap als 17-18 anys en què alguns joves tenen problemes en el pas cap a la vida adulta i uns altres poden presentar els primers símptomes claus d'una patologia mental. Així, els primers episodis psicòtics es presenten amb freqüència entre els 15 i els 18 anys.
"L'atenció psiquiàtrica crea dificultats en aquests casos, els psiquiatres infantils tenen més visites amb els nens i la família en comparació de l'atenció en adults i aquest trànsit a un altre sistema d'atenció no està del tot solucionat", assenyala la psiquiatra.
L'adolescència suposa una adaptació a les responsabilitats de manera progressiva i en força casos els pot costar assumir-les. Aquesta època és de risc per a aquells adolescents amb vulnerabilitat a la depressió. "Els pares han de consultar sempre que s'observi una conducta no esperable en els seus fills, un canvi d'hàbits o de conductes, que deixin de comunicar-se, de sortir amb els amics, que els notin estranys, que vegin que mengen menys, etc. Pot haver-hi un problema en algun dels àmbits de la seva vida", assenyala Castro, directora de l'Institut Clínic de Neurociències (ICN) de l'Hospital Clínic de Barcelona.
En els nens i adolescents també existeixen patologies mentals que poden estar relacionades amb un risc de trastorn depressiu, psicosi o patologies alimentàries. Sempre acostuma a existir una predisposició genètica que unida a l'exposició precoç a situacions ambientals com el consum de cànnabis o a una situació familiar dura, entre altres factors, poden anticipar o desencadenar el desenvolupament del trastorn.
En el cas dels adolescents que no volen estudiar ni treballar i es mostren agressius amb els seus pares, l'origen d'aquesta conducta és molt variat: la falta de motivació pels estudis, el consum de drogues com el cànnabis o tendències agressives des de la infància que no han estat corregides per pautes educatives adequades.
"Si no van bé amb els estudis busquen alternatives en altres interessos com les noves tecnologies, el consum de substàncies o alguna altra fugida. Tot això pot relacionar-se, a més, amb problemes que ja existeixen des de fa temps com situacions familiars conflictives per separació, motius econòmics, emigració, etc., dificultats en l'escolarització per dèficit d'atenció o problemes de rendiment. No tots els casos són iguals", assenyala la psiquiatra, per qui la societat pressiona en gran mesura els joves perquè realitzin estudis acadèmics quan potser molts d'ells no ho desitgin i es poden buscar altres opcions.
MÉS TRASTORNS MENTALS ASSOCIATS ALS CANVIS SOCIALS
L'educació dels menors ha canviat entre les generacions i la salut i les patologies associades també per la contaminació, l'obesitat, etc., són malalties lligades a una època i en salut mental passa el mateix.
"Les consultes de psiquiatria infantil han augmentat, vivim en una societat més desenvolupada i els professors i els pediatres deriven en major mesura al psiquiatre. L'educació és obligatòria fins als 16 anys, la societat és exigent i queda sempre una altra proporció de nois a la qual costa orientar", assenyala la psiquiatra.
Les noves tecnologies han obert un àmbit d'actuació nou per als professionals de la psiquiatria ja que poden generar addicció entre els més joves i això pot afegir-se a un altre tipus de trastorns. "Els pares han de consultar-nos quan vegin que els resulta molt difícil aconseguir que el fill segueixi unes pautes de conductes adequades. Es poden fer grups d'assessorament a pares que els ajuden a posar els límits a casa i a saber com educar els fills l'educació dels quals és més complexa", contínua Castro.
Els trastorns més associats a l'època de l'adolescència són els de conducta, el depressiu i el de substàncies. En el primer cas, els menors poden dur a terme transgressions que porten a problemes amb la justícia, són nois més agressius, que no obeeixen i falten de forma sistemàtica a les classes, duen a terme petits robatoris sense arribar a ser considerats delinqüents i poden rondar els 14 anys.
"Són els nois als quals costa posar límits. Quan un menor ja està en aquesta situació no hi ha gaires recursos, al col·legi ja és difícil en moltes ocasions controlar-los i als seus pares també els costa posar-los horaris i límits", assenyala Castro.
Aquests trastorns de conducta tenen orígens molt diversos. Elements nous en la societat, millors mitjans econòmics, percentatge elevat de pares separats amb cases diferents i regles diferents, accés a Internet que permet que arribi als nens molta informació i que els pares en molts casos no saben fer anar ni controlen tant com els seus fills.
INTERVENCIÓ PRECOÇ
"Molts nens creixen sense pautes d'educació coherents. Ser pares d'un nen fàcil és senzill però amb un de difícil és més fàcil cometre errors i pots generar cercles viciosos i està bé que et donin pautes educatives", assenyala Castro.
Si es tracta d'un nen agressiu ja és visible des dels 7 anys en la seva relació amb els altres i amb els seus propis germans. És llavors quan cal instaurar les pautes a casa. "Si veus que no controla la situació, ja valorarà el professional, no s'ha de deixar que es faci gran sense actuar. I el pediatre si veu la situació de risc ja el redirigeix a salut mental. Fins i tot des dels 5 anys és possible fixar pautes d'actuació. És important la coherència de tots dos pares en la instauració de normes", apunta la psiquiatra.
"Si el problema és a casa però no al col·legi s'ha d'abordar en aquest entorn. Si l'alteració és només en una esfera, pots aconseguir amb pautes que això millori. Els psiquiatres infantils han de veure la família, l'entorn, no només el nen. Es necessiten diferents fonts d'informació i els mestres també proporcionen informació important", explica la psiquiatra.
Segons conclou Castro l'especialitat de psiquiatria infantil i juvenil s'acaba de crear i encara es desenvolupa en actitud de formació. És important així per a la psiquiatra que s'implanti tan aviat com sigui possible.
