Desapareixerà la figura de primer ministre i el president tindrà més control sobre el sistema judicial
MADRID, 16 abr. (EUROPA PRESS) -
Cinquanta-cinc milions de turcs han començat ja a votar en el referèndum pel qual el president turc, Recep Tayyip Erdogan, està a només un pas d'aconseguir el seu anhelat desig: imposar a Turquia un sistema presidencial que acabi amb l'actual sistema parlamentari i que el converteixi en cap d'Estat i de Govern del país euroasiàtic. Per a això, ha de guanyar el referèndum d'aquest diumenge, quelcom que, de complir-se els sondejos, sembla factible.
"Fem demà (per avui) una reforma tal que Occident i els terroristes s'enfadin, però els nobles fills d'aquesta nació la celebraran junts. En aquest precís instant sento aquesta celebració en el meu cor", ha afirmat aquest dissabte Erdogan durant un acte polític a Istanbul recollit pel diari turc 'Hurriyet'.
Per a molts, la consulta no farà sinó posar blanc sobre negre una realitat ja existent al país, en el qual Erdogan s'ha convertit en la figura entorn de la qual gira tot malgrat que, en virtut de la Constitució actual, no hauria de ser així. A més, el fet que el país es trobi sota estat d'emergència des del cop fallit de juliol de 2016 confereix al mandatari més poders dels habituals.
El referèndum suposa la culminació d'un procés que Erdogan tenia en ment des de pràcticament quan va arribar al poder en 2003 al capdavant del Partit Justícia i Desenvolupament (AKP) i pel qual va donar el primer pas important en presentar-se i guanyar les primeres eleccions presidencials directes al país, celebrades a l'agost de 2014.
Des de llavors, el canvi al sistema presidencial a Turquia ha estat la meta a aconseguir i de fet va ser un dels temes clau de les eleccions parlamentàries de juny de 2015. No obstant això, l'AKP no va aconseguir la majoria suficient per poder esmenar la Constitució, la qual cosa finalment va forçar la celebració de noves eleccions al novembre d'aquest mateix any.
En aquests comicis, l'AKP va tornar a quedar-se sense aconseguir la xifra màgica dels 367 escons necessaris per canviar la Constitució, en aconseguir només 317 representants, i tampoc va aconseguir els 330 escons necessaris per poder sotmetre a referèndum les esmenes constitucionals.
Com a conseqüència d'això, el partit governant s'ha vist forçat a sumar suports, que han arribat del dretà Partit del Moviment Nacionalista (MHP). El líder d'aquest partit, Devlet Bahceli, s'havia mostrat contrari a donar al president més poders però, arran del cop d'estat fallit del 15 de juliol de 2016, la seva postura va variar, defensant la celebració d'un referèndum en el qual els turcs poguessin avalar el sistema presidencial de facto imperant al país.
Finalment, i després d'un accidentat debat, la reforma constitucional --composta per 18 articles que revisen o revoquen 76 articles de la Carta Magna-- va ser aprovada pel Parlament amb 339 vots a favor, aplanant el camí per a la celebració del referèndum.
EN QUÈ CONSISTEIX LA REFORMA?
El principal canvi que planteja la reforma constitucional és la supressió de la figura de primer ministre per a la instauració d'un sistema presidencial en el qual el president és alhora cap d'Estat i de Govern. A més, Erdogan tindrà la possibilitat de governar fins el 2029, atès que la nova Constitució no s'aplicaria fins als propers comicis en 2019 i tindria opció a dos mandats.
Entre les noves competències que tindrà el nou president figurarà la designació i destitució d'alts càrrecs sense necessitat del vistiplau parlamentari, a més de la potestat d'emetre decrets amb força de llei sobre diferents qüestions socials, econòmiques i fins i tot polítiques.
A més, i trencant amb la tradició constitucional fins avui, el president podrà ser membre i fins i tot líder d'un partit polític. Per poder convertir-se en cap d'Estat a l'agost de 2014, Erdogan va renunciar a ser membre de l'AKP, si bé mai ha deixat de ser el punt de referència del partit i una figura onmipresent.
Però potser, l'apartat que més preocupa als grups de defensa dels Drets Humans és el relatiu al creixent poder que el president tindrà sobre el sistema judicial, quelcom que ja havien vingut denunciant en els últims anys i que es va aguditzar arran de la temptativa colpista, amb la purga de nombrosos magistrats.
De tirar endavant la reforma, Erdogan podrà designar a més integrants de l'Alt Consell de Jutges i Fiscals (HSYK, per les seves sigles en turc), l'òrgan que regula la professió judicial al país i assigna els llocs, i del Tribunal Constitucional, encarregat d'interpretar la Carta Magna i jutjar els delictes comesos per alts càrrecs.
QUINES CONSEQÜÈNCIES TINDRÀ EL REFERÈNDUM?
El principal argument esgrimit per Erdogan i l'AKP en els últims anys a favor del sistema presidencial ha estat que Turquia necessita estabilitat, entre altres coses perquè té un conflicte obert en el sud amb els separatistes kurds, i la dicotomia entre president i primer ministre impedia la bona governança.
No obstant això, amb el sistema que es vol imposar cap la possibilitat que en un futur el país pugui trobar-se governat per un president d'un determinat partit i un Parlament encapçalat per una altra formació política, amb les dificultats que això podria implicar.
La veritat és que no sembla evident que la vida dels turcs vagi a canviar radicalment el dia després de la consulta, encara que una còmoda victòria podria animar a Erdogan a seguir per una senda que des de fora del país s'ha vist com a dictatorial, si bé els sondejos auguren un resultat ajustat.
A nivell nacional, cal esperar que segueixi endavant amb la campanya contra els rebels del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), amb els quals es va trencar l'acord d'alto el foc en l'estiu de 2015, provocant una recrudescència del conflicte.
Erdogan també va embarcar a Turquia a l'agost de 2016 en una doble croada en el nord de Síria: contra el grup terrorista Estat Islàmic i contra les forces kurdes sirianes, que s'estaven fent fortes a la zona i amenacen amb crear un territori autogovernat en aquesta part del país. En això, els analistes tampoc esperen canvis.
RELACIÓ AMB LA UE
Potser, on puguin produir-se més canvis, a tenor de les declaracions que ha fet Erdogan, és en la relació amb la Unió Europea. Turquia és país candidat des de 2004, si bé va sol·licitar l'entrada en el club europeu en 1987, però les negociacions d'adhesió han avançat a ritme lent i amb freqüents trobades.
Després de l'acord migratori signat al març de 2016 per frenar l'arribada massiva de refugiats i immigrants a Grècia des de Turquia, la relació amb la UE va viure una temporada de calma, que es va tibar arran del cop d'estat i ha acabat culminant en un dur encreuament de declaracions durant la campanya electoral per al referèndum.
Per a Erdogan, el vot dels centenars de milers de turcs que viuen en països europeus, especialment Alemanya, Països Baixos i Àustria, és clau per a la seva victòria, d'aquí el que des de l'AKP s'hagi cercat fer campanya en aquests països. La negativa a permetre a ministres turcs a participar en mítings va provocar una airada reacció per part d'Erdogan, que va denunciar que els líders europeus, especialment els alemanys, recorrien a "pràctiques nazis".
Així les coses, el president turc ha advertit que després del referèndum Turquia revisarà la seva relació amb la UE, a la qual ha acusat de demorar l'entrada del país en el bloc. No obstant això, el 'think-tank' Consell Europeu sobre Relacions Exteriors (ECFR) considera "improbable" que es produeixi una suspensió de les converses d'adhesió per ara, encara que fos el que va recomanar el mes passat el Parlament Europeu.
