MADRID, 10 abr. (EUROPA PRESS) -
El 10 d'abril del 1998, l'Ulster va posar fi amb un històric acord a tres dècades de conflicte. Els Acords de Belfast, rebatejats per a la posteritat com els Acords de Divendres Sant per la data en què van ser signats, van marcar el principi de la fi d'uns enfrontaments sectaris a partir d'un consens que ara trontolla, agitat pels efectes polítics col·laterals de la sortida del Regne Unit de la Unió Europa.
El conflicte es remunta als anys vint del segle passat, quan l'illa d'Irlanda es va dividir entre un país homònim independent i una zona septentrional que continuava vinculada al Regne Unit. Van triomfar les tesis unionistes, en detriment de les dels republicans, que es volien integrar a la Irlanda independent.
Les discrepàncies polítiques i socials van derivar una dècada més tard en la creació de grups armats: per part dels unionistes, va sorgir la paramilitar Força Voluntària de l'Ulster, mentre que en el bàndol rival es va crear l'Exèrcit Republicà Irlandès, conegut per les sigles angleses IRA.
Van començar Els Problemes ('The Troubles', en anglès), l'eufemisme pel qual es coneix un conflicte que va causar durant tres dècades més de 3.500 vides, fins que va arribar la signatura dels Acords de Divendres Sant.
Aquest text tenia com a principal desafiament dibuixar un nou marc de convivència política que reflectís, a més, el complex teixit social d'un poble partit en dos, amb divisions establertes fins i tot en l'àmbit religiós --els unionistes són, majoritàriament, protestants, mentre que els republicans s'identifiquen amb el catolicisme--.
Els Acords van assentar les bases d'un marc de respecte entre totes dues parts i, en el terreny polític, van donar motiu a un nou Parlament amb seu a Belfast i un Govern d'obligada coalició. Els nacionalistes, encapçalats pel Partit Unionista Democràtic (DUP), i els republicans, liderats pel Sinn Féin, braç polític de l'IRA, estaven obligats a asseure's a la mateixa taula.
Els grups armats van renunciar a la lluita armada i es van produir excarceracions, mentre que Londres va accedir a renunciar a gran part de la seva presència militar com a gest de distensió, en un ambient pràcticament festiu que va transcendir el protocol polític i del qual van formar part figures públiques.
Els Estats Units, llavors encapçalat pel demòcrata Bill Clinton, va exercir de mediador en aquestes negociacions, que van concloure amb la rúbrica dels dos principals responsables polítics d'Irlanda i del Regne Unit: Tony Blair per la part britànica i Bertie Ahern per la irlandesa.
El Comitè Noruec va reconèixer el 1998 amb el Nobel de la Pau aquests esforços polítics, personificats en les figures del dirigent polític irlandès John Hume i del nord-irlandès David Trimble. El jurat va entendre que la seva tasca no només permetria la pau a Irlanda del Nord, sinó que serviria per "inspirar" altres solucions pacífiques a conflictes de diversa índole arreu del món.
CONATS DE VIOLÈNCIA
L'acord, no obstant això, no va suposar la fi completa de la violència, ja que si bé els principals líders armats van accedir a deposar les armes, es van generar certes divisions en el si de l'IRA que van derivar en la constitució de diverses escissions, amb subgrups que continuen actius a dia d'avui i que encara són una amenaça segons les autoritats.
El Govern britànic va decidir aquest març elevar a greu el nivell d'alerta antiterrorista, la qual cosa implica considerar "molt probable" que es produeixin atemptats. De fet, al mes de febrer, John Caldwell va ser abatut a tirs després d'assistir a un partit de futbol infantil, assassinat que va ser reivindicat pel Nou IRA.
Una investigació independent publicada el 2018 xifrava en 158 les víctimes mortals per activitats paramilitars després de la signatura dels Acords de Divendres Sant.
EL TERRATRÈMOL DEL BREXIT
La Irlanda del Nord d'avui tampoc no és la mateixa que fa 25 anys. El setembre del 2022, el cens va reflectir per primera vegada que hi havia més persones que s'identificaven com a catòlics que com a protestants i, en els comicis parlamentaris del maig, per primera vegada el Sinn Féin va obtenir el primer lloc, en detriment del DUP, que sempre s'havia fet amb el càrrec de ministre principal i, per tant, la batuta del Govern.
Tot això en un context marcat des del 2016 pel Brexit. Al juny d'aquest any, una majoria de ciutadans britànics --també a Irlanda del Nord-- van apostar, en el referèndum, per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, la qual cosa va obligar a redibuixar un marc de relacions que tenia, entre els punts més espinosos, la frontera a l'illa d'Irlanda.
El Govern britànic i la Comissió Europea van idear el que es coneix com a Protocol d'Irlanda del Nord, annex als acords del Brexit i que allunyava el fantasma d'una 'frontera dura'. Aquest acord permetia als nord-irlandesos continuar vinculats al mercat comú europeu, però obligava a establir una sèrie de controls en el comerç amb Anglaterra, Escòcia i Gal·les.
El recel unionista cap a aquests controls, al·legant que limita les relacions fluïdes amb la resta del Regne Unit, ha derivat en un bloqueig polític a Irlanda del Nord, fins al punt que aquesta zona no té govern des de les passades eleccions. El DUP s'ha negat a facilitar el funcionament institucional i pactar una nova coalició fins que es tinguin en compte les seves reivindicacions.
El pols a tres bandes va derivar al març d'aquest any en el Marc de Windsor, un nou text que simplifica aquests controls i que compta amb el vistiplau de la majoria dels diputats de la Cambra dels comuns. El DUP, no obstant això, ha demanat temps per examinar-ne tots els detalls i encara ha de decidir si fa el pas definitiu per tornar a estendre ponts amb el Sinn Féin.
