NOVA YORK, 29/30 de març (EUROPA PRESS)
El grup d'experts de la Brookings Institution ha considerat que l'augment de la influència iraniana a la regió ha estat, sense cap mena de dubte, el major fracàs de les estimacions de l'administració Bush sobre els efectes de la intervenció nord-americana a l'Iraq, cinc anys després de la invasió.
Així, en subestimar el règim de Teheran, el Govern iranià ha enfortit la seva posició a la zona, en el moment en què han germinat les relacions desenvolupades amb els grups opositors arran de la mort de l'expresident Saddam Hussein, un dels més grans adversaris de l'Iran. Aquests grups són xiïtes i kurds, que s'han aprofitat del buit polític a l'Iraq després de la caiguda d'Hussein.
Un exemple: mentre el president iranià, Mahmud Ahmadinejad, va ser rebut a Bagdad amb honors de cap d'estat; l'arribada del vicepresident dels Estats Units, Dick Cheney, a la capital iraquiana, venia precedida d'un desplegament de seguretat sense precedents, sota un mantell de secretisme i a bord d'un avió amb habitacle reforçat per al descans del vicepresident en un país patrullat diàriament per 155.000 tropes nord-americanes.
"LA MÉS IRREAL DE LES ESTIMACIONS" A L'IRAQ
Comptat i debatut, el Brooking Institute considera que "de les moltes il·lusions i deliris nord-americans relacionats amb la guerra a l'Iraq, les estimacions sobre l'Iraq han estat les més salvatgement irreals".
Sota aquestes prediccions, l'Iraq no ha estat la democràcia liberal i secular anticipada per l'administració Bush. Tal estructura política hagués mantingut allunyada a l'oligarquia clerical iraniana. En comptes d'això, "les desastroses polítiques de Bush han fomentat el desenvolupament d'un Iraq sectari, que ha afavorit als radicals iranians".
El país és ara, segons el Brookings, un "forat negre estratègic" que "sagna els recursos militars de Washington mentre amplia la supremacia política iraniana sobre els seus veïns". Els Estats Units s'han equivocat a l'abordar les relacions que l'Iran ha mantingut contra els sectors oposats al règim d'Hussein, amb qui, si bé mai han estat "clients" de la república islàmica, sí que han desenvolupat "diversos graus d'intimitat" amb l'Iran, establint uns llaços que "superen de manera universal" la cooperació tàctica que l'exèrcit nord-americà ha intentat establir amb les autoritats iraquianes.
És, a més, un cas en què el nacionalisme --factor fonamental dins dels càlculs nord-americans-- ha passat a un segon pla. Les faccions iraquianes xiïtes i kurdes han sacrificat part de la seva afecció a la seva identitat nacional a favor d'una aliança amb Teheran que ha permès enfortir les seves posicions.
Els Estats Units també han fracassat a l'hora de comprendre la relació ideològica entre els dos països. En contra del que que s'esperava, l'Iran no ha realitzat un esforç salvatge per introduir la Revolució Islàmica al país de manera artificial i agressiva. En aquest cas, "Teheran s'ha comportat de manera molt més prudent, optant per recolzar un marc democràtic que concedeix privilegis als seus aliats a l'Iraq".
Al mateix temps, el grup d'analistes afirma que Teheran ha enfortit les milícies iraquianes, "a l'hora de maximitzar la seva posició dins del país i obtenir avantatges del seu enfrontament amb Washington.
L'INTERÈS "EXISTENCIAL" IRANIÀ
L'estratègia iraniana a l'Iraq revela, segons Brookings, un interès "existencial": assegurar-se que a l'Iraq existeixi un Govern amic, que no sigui capaç d'amenaçar al règim de Teheran, ja sigui directament o a través de la comunitat internacional.
Iran ha après de la lliçó de la guerra Iran-Iraq (1980-1988): la "persistent sensació" que el país està amenaçat per "una vulnerabilitat estratègica" que ha portat els seus líders a fer tot el possible per assegurar la supervivència de la nació iraniana, i de l'Estat islàmic.
Davant del que semblava el daltabaix de les seves primeres previsions sobre l'Iran, el Brookings lamenta l'actitud nord-americana davant de la situació cada vegada més problemàtica del país. "L'administració es va refugiar primer en la negació" i va arribar a predir "de manera absurda" que la transició a l'Iraq acabaria "generant més distància entre Teheran i Bagdad", segons l'organització.
D'algun temps ençà, el Govern nord-americà ha actuat amb més agressivitat per tallar la presumpta relació entre el Govern iranià i les milícies iraquianes. És una arma de doble tall, segons el Brookings: d'una banda, aquestes accions calen per "assegurar una major protecció" per a les forces nord-americanes a l'Iraq, però d'altra banda, impossibilita que les autoritats iraquianes es defensin de les influències estrangeres pels seus propis mitjans.
"A llarg termini", ha explicat el Brookings, "els líders iraquians només començaran a diferenciar-se de Teheran quan siguin capaços d'assumir les doloroses conseqüències que implica el fet de governar i assumeixin una major responsabilitat a l'hora de preocupar-se per la seguretat del país".
DESINFORMACIÓ
Tots aquests problemes s'insereixen dins d'un context més gran: la política nord-americana a l'Orient Mitjà, que bàsicament ha consistit a convertir els problemes en avantatges a través del que la secretària d'Estat, Condoleezza Rice, va descriure el 2006 com "el naixement d'un nou Orient Mitjà" en què els Estats Units tindrien un paper predominant.
Iniciatives com les del Diàleg de Seguretat al Golf o les trobades del Consell de Cooperació dels Estats Àrabs del Golf més Egipte i Jordània (GCC + 2, segons les sigles en anglès) pretenien aprofitar-se de les preocupacions dels sunnites àrabs sobre la cada vegada més palpable influència iraniana a la regió. Els EUA rebrien el suport dels països del Golf en el seu enfrontament contra l'Iran, i a canvi Washington es comprometria a recolzar el procés de pau àrabo-israelià.
El que hagin aconseguit aquestes iniciatives "encara queda per determinar", segons el grup, que cita la violència als territoris palestins esdevinguda aquestes últimes setmanes i que ha amenaçat amb destruir tots els progressos aconseguits durant la passada conferència sobre l'Orient Mitjà celebrada el mes de novembre passat a Annapolis (Maryland, EUA). I a més, tots els estats àrabs han deixat clar que no formaran part d'una coalició anti-iraniana, si bé han demanat als Estats Units, de manera extraoficial i segons el Brookings, que Washington faci tot el possible per solucionar el conflicte.
El grup conclou que "no existeix una bala màgica" que disminueixi "els revessos dels interessos nord-americans inherents a l'ampliació de la influència iraniana a l'Iraq". Teheran "ha aprofitat les oportunitats ofertes pel vacil·lant comportament d'Amèrica a l'Iraq" i, segons Brookings, "el repte de la pròxima administració serà reconèixer la realitat de la dinàmica regional i mantenir l'avantatge estratègic".
