La "narrativa popular" que molts esperaven que el TPIY confirmés ha generat "decepció" a alguns llocs
MADRID, 24 febr. (EUROPA PRESS) -
"No sóc un criminal de guerra!". Aquestes van ser les últimes paraules del general bosniocroata Slodoban Praljak abans de beure cianur per no escoltar que, certament, ho era. Amb aquesta dramàtica imatge, el Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia (TPIY) emetia la seva última resolució després de més de 25 anys de treball que han seguit construint sobre els fonaments fixats en els processos de Nüremberg i Tòquio.
El TPIY va néixer d'una resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides dictada el 1993 --en ple apogeu de la guerra dels Balcans-- amb el mandat específic de jutjar als màxims responsables de les greus violacions del Dret Humanitari comeses des de 1991 al territori de l'antiga Iugoslàvia. Era el primer tribunal internacional del món.
"Ningú sabia exactament com funcionaria", explica la jurista australiana Gabrielle McIntyre, actual cap de gabinet de la Presidència del Mecanisme Residual de l'ONU per als Tribunals Internacionals i amb una dilatada experiència en el TPIY i en el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda (TPIR), en una entrevista concedida a Europa Press.
Va caldre idear tots els procediments, un dels més desafiadors la protecció de testimonis, i fer front als interrogants que sorgien diàriament, tant formals com de pur Dret. "Van ser dies molt emocionants" en els quals, sense saber-ho, el TPIY va crear els models que després es replicarien en corts germanes com la de Rwanda, Sierra Leone o el Líban, ha assenyalat McIntyre.
El TPIY s'ha enfrontat a casos "summament complexos" que li han obligat a aclarir i desenvolupar a cop de sentència el concepte de crims internacionals --aquells que, segons la seva formulació en els principals instruments jurídics, remouen la consciència de la Humanitat-- i les 'lleis de la guerra' que es van encunyar després dels horrors de la Segona Guerra Mundial.
McIntyre ha esmentat com una "fita" la condemna a 20 anys de presó contra el líder serbobosni Duko Tadic per la mort de 14.000 bosnians i boniocroats a la regió de Prijedor, on es van emular els camps nazis. Va suposar un "canvi sísmic" perquè va determinar que les normes i principis que regeixen en els conflictes internacionals són aplicables als conflictes interns, molt més habituals. Des de llavors "ningú ho qüestiona".
S'ha sentit especialment orgullosa que "cas rere cas el TPIY ha deixat clar que la violència sexual, que durant segles --i fins i tot mil·lennis-- havia semblat una cosa inevitable en el context d'un conflicte armat, pugués i ha de ser tractada com un crim". La cort de l'Haia va establir que la violació, també contra homes, podia arribar a constituir tortura.
El TPIY ha propiciat "un poderós canvi d'actitud". "Com a resultat del seu treball, ara, quan veiem en les notícies les atrocitats que es cometen, ja no ho rebem com la crua realitat, sinó que, cada vegada més, polítics, periodistes i la societat civil volen saber què es farà per frenar aquests crims i qui serà jutjat per ells (...) Esperem rendició de comptes. No era així fa tan sols 25 anys", ha destacat.
"NARRATIVA POPULAR"
No obstant això, no tot han estat coses bones, reconeix. El major enemic pel TPIY en aquest quart de segle ha estat l'existència d'una "narrativa popular" entorn de la guerra dels Balcans que moltes persones i governs en aquests països esperaven que simplement es confirmés per via judicial.
Una de les figures més 'populars' de la contesa bèl·lica a Bòsnia i Hercegovina va ser l'ex dirigent serbobosni Radovan Karadzic. Va rebre 40 anys de presó per deu càrrecs: diversos crims de lesa humanitat i el genocidi de 8.000 homes i nens bosnians en l'enclavament musulmà de Srebrenica. Es va lliurar d'un altre càrrec de genocidi.
El braç executor de Karadzic, l'ex comandant serbobosni Ratko Mladic, més conegut com 'el carnisser de Bòsnia', carrega amb una cadena perpètua per onze càrrecs de crims de guerra i lesa humanitat i el genocidi de Srebrenica. També va eludir un segon càrrec de genocidi per cercar l'extermini de tots els bosnians i bosnicroats.
Karadzic i Mladic, que guarden una relació d'amistat i admiració mútua, són considerats autèntics herois per alguns serbobosnis. Per a l'actual alcalde de Srebrenica, el serbobosni Mladen Grujicic, aquestes dues resolucions "només enfortiran el seu mite en la nació sèrbia". En canvi, el seu antecessor, el bosnià Camil Durakovic, va retreure al TPIY que els absolgués del segon càrrec de genocidi. "Només podem estar parcialment satisfets", va dir.
McIntyre ha considerat que una de les "lliçons apreses" és la necessitat de "gestionar les expectatives". En la seva opinió, des del principi hauria d'haver quedat clar que "el mandat del TPYI era extremadament limitat": jutjar als màxims responsables i fer-ho sobre la base de les proves i a la llei. "Ni més ni menys", ha postil·lat.
Una altra resolució palmària, d'acord amb McIntyre va ser no posar en relleu la titànica tasca que tenia davant sí el TPIY. Centenars de milers de víctimes esperaven Justícia i la volien ja, una cosa impossible. Per exemple, Karadzic va estar dotze anys fugat fins que va ser detingut el 2008 mentre esperava un autobús que el portés a Belgrad, on vivia sota la identitat d'un curandero.
"No és sorprenent que molts hagin mostrat confusió, frustració i fins i tot decepció", ha admès McIntyre.
UNA "PETJADA INNEGABLE"
El TPIY va tancar definitivament les seves portes el 31 de desembre de 2017 --set anys després del previst--, cedint el testimoni al Mecanisme Residual per a Tribunals Internacionals, un altre enginy del Consell de Seguretat per liquidar els comptes pendents del TPIY i altres corts d'abast global.
Les seves funcions havien de ser residuals però "una decisió política", dirigida a desmuntar al més aviat possible el costós entramat dels tribunals internacionals, ha ampliat el catàleg inicial. Així, s'encarrega de la ingent quantitat de documentació generada pels tribunals extints, la protecció dels testimonis i també dels casos de desacatament i fals testimoniatge i de les apel·lacions, entre elles les de Karadzic i Mladic.
Els nous casos es ventilaran ja davant dels tribunals nacionals. El TPIY, com tots els tribunals internacionals, té una funció subsidiària, de manera que només actuen quan els propis països no poden o no volen fer-ho. En el cas del TPIY, es va crear perquè les exrepúbliques iugoslaves van quedar devastades per la guerra.
El Mecanisme s'ha preparat per a aquest moment i, al costat d'organitzacions expertes en Dret Humanitari, ha entrenat els jutges nacionals. "Sempre m'ha deixat impressionada la qualitat dels jutges en tots els països de la regió", ha confessat. "Per descomptat, són capaços de jutjar aquests casos", ha afirmat. I, si sorgeixen dubtes, comptaran amb la mà estesa del Mecanisme.
Encara hi ha "un treball important per fer", "preservar i seguir endavant amb el llegat del TPIY", que McIntyre ha qualificat d'"absolutament extraordinari" per la seva "petjada innegable" en l'àmbit del Dret Internacional i els seus tribunals. Moltes famílies --potser massa-- segueixen esperant Justícia, ha reblat.
