NUAKCHOT, 9 abr. (Thomson Reuters Foundation/EP) -
L'esposa perfecta a Mauritània té sobrepès perquè, segons les creences populars, és símptoma de bona salut i, molt especialment, de fertilitat. Algunes famílies han engreixat les seves filles per garantir que aconsegueixin un bon matrimoni, encara que això tingui conseqüències nefastes per a la seva salut.
Quan Souadou Isselmou tenia set anys, els seus pares la van començar a alimentar amb dues galledes de farinetes i cuscús al dia. A més, la seva mare li cuinava una ovella sencera amb oli i mantega. "Havia de menjar-me-la en una setmana", recorda. Perquè digerís ràpid, i tornés a menjar abans, li feia un beuratge especial amb aigua, llet i sucre.
Va arribar a odiar tant aquell menú diari que s'amagava el menjar en la seva abaia (túnica tradicional) per tirar-la quan els seus pares no la vigilessin. "Algunes vegades m'enxampaven, però encara així vaig aconseguir desfer-me del menjar suficient", confessa.
Tot era "perquè un home volgués casar-se amb mi", explica. I ho va aconseguir. "Als 13 anys em vaig casar amb el meu cosí i un any després ja tenia el meu primer fill", relata a Thomson Reuters Foundation des de la casa d'una amiga a la capital mauritana, Nuakchot.
Amb aquests mètodes, una nena de vuit anys pot arribar a pesar 140 quilos. Les joves poden aconseguir fins a 200 quilos. "Jo ja no cabia a la meva roba", subratlla Isselmou, que avui, als 40 anys, pateix diabetis de tipus 2. Youma Mohamed, una activista mauritana, indica que el sobrepès també provoca hipertensió i dolències cardíaques cròniques.
"Els homes mauritans veuen les dones grans més atractives", indica Aminetou Mint Moctar, cap de l'Association des Femmes Chefs de Famille, una ONG local. "Ho interpreten com un signe de riquesa i que serà una bona dona", afegeix.
L'arrelament d'aquest costum és tan fort en certs llocs, sobretot a les zones rurals, que les famílies la mantenen fins i tot en moments en què la nació africana pateix una forta sequera que ha disparat la desnutrició infantil.
Aquestes famílies, les més acabalades, han recorregut a productes químics, com corticoides. "Aquestes pastilles es fan servir per a animals, per la qual cosa poden ser fins i tot més perilloses que menjar a l'excés", comenta Mint Moctar, que participa en una organització que lluita per criminalitzar aquesta pràctica.
A les ciutats aquest ritual és cada vegada més estrany. "Tenir un treball i un ingrés els permet romandre ferms davant les seves famílies i prendre les seves pròpies decisions", explica un altre activista maurità. Isselmou, per exemple, no va engreixar les seves filles. "Són els seus cossos, no el meu", defensa.
