Quasi la mitat de les dones són víctimes de violència sexual en el seu viatge a la costa de Líbia
MADRID, 28 Feb. (EUROPA PRESS) -
El llarg periple que emprenen milers de persones per a tractar d'aconseguir la costa de Líbia i, des d'este punt, donar el salt definitiu a Itàlia, deixa estos migrants a la mercé de les màfies i els abusos. Tres de cada quatre xiquets han denunciat violència, assetjament o agressió, mentre que quasi la mitat de les dones han patit algun tipus de violència sexual.
Així s'arreplega en una anàlisi del Fons de l'ONU per a la Infància (UNICEF) divulgada este dimarts i en la qual s'examina la ruta que seguixen els migrants cap al Mediterrani central. En 2016, més de 181.000 persones, quasi 26.000 d'elles xiquets no acompanyats, van posar la seua vida en risc per a arribar a Itàlia.
Més de 4.500 migrants --inclosos més de 700 menors-- van perdre la vida en el mar intentant arribar a les costes italianes, si bé el perill per a tots ells havia començat molts quilòmetres abans, quan van decidir partir de països tan distants com Eritrea i Somàlia. La part més perillosa i opaca són els mil quilòmetres que van des de la frontera sud del desert de Líbia fins a la costa mediterrània.
L'Organització Internacional per a la Cooperació i Ajuda d'Emergència (IOCEA), aliada d'UNICEF, ha entrevistat 80 dones i 42 xiquets per a conéixer els principals desafiaments als quals s'han hagut d'enfrontar. Alguns dels menors entrevistats, d'entre deu i 17 anys, van nàixer a Líbia durant els viatges dels seus pares.
Tres quartes parts dels menors van assegurar que havien patit violència, assetjament o agressió a les mans dels adults i la mitat han afirmat que van ser víctimes de palisses o altres abusos físics. El grau d'incidència és encara major en el cas de les xiquetes, segons l'estudi.
Més d'una tercera part de les dones i els xiquets entrevistats van explicar que els agressors portaven uniformes, per la qual cosa estarien associats a exèrcits o milícies armades. La majoria dels abusos corresponen a controls de seguretat dins de les ciutats o al llarg de les carreteres.
Els abusos, encara que comuns, amb prou faenes es comuniquen a les autoritats. El silenci impera entre un col·lectiu amb por a ser deportat o retingut i que tem l'estigma que aniria associat a la denúncia, per la qual cosa les estadístiques encara podrien estar incompletes i ser només la punta de l'iceberg d'una tragèdia soterrada.
DETENCIÓ
Les ONG calculen que a Líbia hi ha 34 centres de detenció, però la comunitat internacional només té accés a la mitat. Els testimonis citats en l'estudi coincidixen a relatar tot tipus d'abusos en unes instal·lacions amb condicions sanitàries deficients i habitualment abarrotades --fins el 20 persones amuntegades en cel·les de menys de dos metros quadrats--.
Els centres de detenció operats per les milícies són camps de treballs forçats, granges, magatzems i, en resum, presons improvisades on els migrants acaben convertits en mercaderia i objecte de tot tipus d'abusos.
Jon, de 14 anys, explica que en el centre de detenció els tracten com a pollastres els interns" i "moren moltes persones, de malaltia, de fred".
La seua situació no és ni molt menys única. "Ens van detindre i ens van portar a la presó de Zawia. Sense menjar. Sense aigua. Ens colpejaven tots els dies", relata Kamis, una xiqueta nigeriana de nou anys que ha patit en carns pròpies la duresa de la captivitat a Líbia. Kamis, que aspira a ser doctora, ha viscut durant cinc mesos sense quasi sense menjar ni aigua en un lloc que recorda "molt trist".
"Una dona estava embarassada. Volia donar a llum el nadó. Quan va nàixer el xiquet, no hi havia aigua calenta. En el seu lloc, van utilitzar aigua salada", explica la xiqueta, que va arribar a pujar a bord d'una precària embarcació rumb a Itàlia abans de ser portada de nou a Líbia.
La seua mare, Aza, admet que "no sabia que el viatge anava a ser tan perillós", però explica que ho va fer tot pels seus fills. Quan estaven en el mar, va arribar a veure la mort d'a prop: "Si sóc jo, està bé, però (que) no (moren) ells".
CONVERTITS EN MERCADERIA
Aza explica que va pagar pel viatge 1.400 dòlars i UNICEF assegura que, per persona, els contrabandistes solen cobrar entre 200 i 1.200 dòlars. El 75% de les persones entrevistades va demanar diners prestats a familiars, amics o veïns; uns 650 dòlars de mitjana.
Quasi totes les dones van pagar en arrancar el periple amb l'esperança de treballar en trànsit abans de donar l'últim salt a Europa, una cosa que també esperaven fer gran part dels menors. Els seus plans es van truncar en el camí en convertir-se en alguns casos en mercaderia, sotmesos a explotació laboral per a benefici dels contrabandistes.
El director adjunt d'UNICEF, Justin Forsyth, ha advertit que estes màfies existixen "perquè proporcionen un servici que la gent desesperada no pot obtindre legalment". Sense escrúpols, "no es preocupen d'una altra cosa que no siga els diners sagnants (...) i no els preocupa enviar als xiquets a la mort quan travessen el Sàhara o el mar Mediterrani".
La ruta, ha subratllat Forsyth, "és ara una empresa totalment criminal per la qual els xiquets i les dones paguen el preu".
La directora regional d'UNICEF i coordinadora especial per a la Crisi dels Refugiats i Migrants a Europa, Afshan Jan, ha coincidit que els "50 milions de xiquets (que) estan en moviment" no poden dependre de contrabandistes i ha reclamat un "passatge segur" per a tots ells. "Si foren els nostres fills, solos i espantats, actuaríem", ha sentenciat.
DANYS PSICOLÒGICS
Encara que els abusos sexuals també afecten xiquets i hòmens, en el cas de les dones quasi la mitat de les entrevistades va declarar que els va patir en algun moment del viatge. Algunes dones i xiquetes que van passar per Khartum (el Sudan) van rebre injeccions d'anticonceptius i van portar pastilles per a utilitzar en cas d'emergència.
Situacions com esta suposen per als afectats greus repercussions psicològiques i socials --així ho reconeixen la majoria de les persones entrevistades--. Part de les dones van deixar arrere tots o almenys algun dels seus fills, amb el trauma que açò suposa.
Molt pocs dels participants en este estudi van poder enviar diners per a mantindre als seus fills mentre es trobaven en trànsit, la qual cosa ha donat lloc a situacions d'estrés psicològic, tant per a les mares i xiquets com per als cuidadors en les comunitats d'origen de la persona migrant.
MENORS NO ACOMPANYATS
"Vaig eixir del Níger fa dos anys i mitjà. Volia creuar el mar en busca de treball, treballar dur per a guanyar una mica de diners i ajudar els meus cinc germans de tornada a casa", relata Issaa, un xiquet de 14 anys que va viatjar només cap a Líbia, on ara es troba detingut i sense perspectives de futur.
Dels 256.000 migrants que es troben a Líbia, un 9% són xiquets, una tercera part menors no acompanyats. Com Issaa, milers de xiquets que viatgen sense companyia són especialment vulnerables a totes les formes de violència, abús i explotació, inclosa la tracta de persones.
En alguns casos, com el de Will, de huit anys, l'orfandat els sorprèn pel camí. "Estàvem en un barco. Després d'un temps, va començar a omplir-se d'aigua i poc després de va afonar. Hi havia un xic que va sobreviure i em vaig agarrar a ell durant moltes hores", conta des del centre on es troba reclòs a Líbia. "Ell em va salvar, però el meu pare i la meua mare van morir. No els he tornat a veure".
