Especialistes en dret reclamen el bilingüisme de facto en el sistema judicial "com a garant de la dignitat humana"

   VALÈNCIA, 17 Feb. (EUROPA PRESS) -

   L'últim número de la revista 'Just. Journal of Language Rights & Minorities/Revista de Drets Lingüístics i Minories', que coedita i dirigix la professora de Dret Constitucional de la Universitat de València Vicenta Tasa-Fuster, analitza la política lingüística en l'àmbit de la justícia en diferents països bi/multilingües, entre els quals es troba el cas d'Espanya, que, amb un model territorial "quasi federal", presenta el dret constitucional a la diversitat lingüística en l'Administració judicial com un dret formal de iure --sobre el paper--, mentre que com a dret material de facto suposa encara un "repte".

   En este sentit, Vicenta Tasa-Fuster, que signa l'article de presentació del monogràfic juntament amb el professor de la UNED i coeditor del monogràfic Xabier Arzoz, assenyala que "l'autonomia territorial per si sola no és un factor decisiu per a aconseguir una acomodació adequada de les llengües minoritàries dins del sistema de justícia", basant-se en el "fort contrast" entre l'estatus del suec a Finlàndia --llengua minoritària davant del finès i amb el mateix reconeixement nacional, per exemple-- i l'estatus de les llengües oficials distintes del castellà a Espanya, que "rau menys en el model d'estat que en la cultura política de la comunitat lingüística dominant".

   El que ocorre a Espanya, segons expliquen els autors, és que malgrat trobar-se transferida la competència sobre la protecció de les llengües regionals a les autoritats subestatals (les autonomies), l'estat central pot mantindre al seu torn totes les competències: des de l'aprovació de la llei processal fins a l'organització de l'Administració de justícia.

   Per tant, "les comunitats autònomes no poden regular la llengua dels procediments, els requisits lingüístics per a accedir a la judicatura, ni tan sols considerar el coneixement de les seues llengües cooficials com a mèrit, sinó que l'estat central preserva la tradició unilingüe de la judicatura a través de la seua legislació i les seues polítiques", asseveren.

   El número monogràfic, amb firmes internacionals, analitza els casos particulars de països referents en la gestió de l'ús de les llengües cooficials o nacionals en els seus respectius sistemes judicials. Així, té en compte el tractament del suec a Finlàndia; el funcionament dels tribunals més enllà de l'ús federal de la llengua com passa al Canadà, a Suïssa o al Tirol del Sud a Itàlia, i el sistema dual de justícia utilitzat a Brussel·les (Bèlgica) amb sales independents on només s'usa el francès o el flamenc, respectivament.

   A Espanya, d'acord amb l'article de Francisco Caamaño titulat 'Hablar para defenderse: Minorías lingüísticas y derecho a la jurisdicción', la implementació dels drets lingüístics de la ciutadania en el sistema de justícia no segueix el principi territorial ni el principi personal d'usar lliurement qualsevol de les llengües oficials, "sinó la concepció unilingüe de la tradició i de l'estructura unitària de la judicatura", i destaca el primer avanç jurídic en més de 40 anys de democràcia: la llei de novembre de 2024 que va reconèixer el dret a presentar escrits en llengües oficials distintes del castellà davant tribunals amb seu a Madrid i a rebre la resolució judicial en la mateixa llengua.

RESPECTAR LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA: UN REPTE

   En paraules dels autors de la presentació, el conjunt de les publicacions que recull aquest monogràfic pretén contribuir a la comprensió del repte que suposa respectar la diversitat lingüística en el sistema de justícia i, per extensió, la seua implicació en àmbits com el dret, l'educació, la ciència política i la sociolingüística.

   El text introductori reclama l'accés a la justícia en una llengua reconeguda --oficial o minoritària-- com un dels drets lingüístics més rellevants, però també reconeix que la seua implementació afectaria a tot el sistema jurídic i implicaria decisions importants de caràcter distributiu i polític.

   No obstant això, advertix del risc de "reduir la justícia a un servei lingüístic", com a "servici d'interpretació", i aposta per superar-lo assumint i educant la ciutadania en el fet que el bi/multilingüisme de facto en la justícia aspira a fer efectiu l'estat de dret amb un impacte crucial en la (des)legitimació de l'estat. És a dir, conclouen Tasa-Fuster i Arzoz, "en quina llengua poden interactuar les persones amb l'Administració de justícia expressa el grau de (des)igualtat i (des)empoderament de les persones parlants" de les diferents llengües convivents.

   Esta afirmació suposa alhora una crítica a la perspectiva dels drets humans internacionals, segons la qual "la llengua és considerada una qüestió instrumental i no essencial". "L'ús dels recursos judicials es concep com un tipus de servici tècnic i l'únic requeriment és que la persona afectada siga compresa i que el servici siga prestat correctament, amb independència de la llengua utilitzada", exposa Tasa-Fuster.

   En la seua opinió, "açò equival a negar que l'ús de la llengua preferida tinga res a veure amb la dignitat humana i, en canvi, el dret és la més lingüística de les institucions socials perquè este es redacta, s'aprova, es proclama, s'administra, s'interpreta i es deroga mitjançant actes de llenguatge que, al mateix temps, són actes de poder". Així doncs, l'elecció de la llengua usada, a més d'un valor instrumental, "té una dimensió de dignitat humana i simbolicopolítica".