L'abandó rural, un factor que convertix el territori en "una metxa forestal ininterrompuda" per als incendis

   VALÈNCIA, 29 Jul. (EUROPA PRESS) -

   El geògraf de la Universitat de València (UV) Javier Berenguer advertix que l'abandó rural convertix el territori en "una metxa forestal ininterrompuda" i "dispara el risc" en la frontera entre les zones habitades i la muntanya.

    Són les nou del matí d'un dia qualsevol d'agost i, abans del cafè, ja ha ocorregut el gest: el mòbil, la icona taronja o roig de l'Aemet, la ullada ràpida al mapa d'avisos per risc d'incendi. Mirem el termòmetre i el vent, i amb això creiem entendre el perill. Però este mapa amaga una pregunta més incòmoda que la temperatura: per què hi ha comarques senceres convertides en pólvora des de fa dècades, encara que este dia concret no faça especial calor? Per a respondre-la cal agafar un mapa: usos del sòl, pendents, nuclis de població, imatges de satèl·lit de fa setanta anys superposades a les de hui.

    Este és el treball de Javier Berenguer Sala, investigador del Departament de Geografia de la Universitat de València, especialitzat en anàlisi territorial i risc. La seua disciplina --la geografia del foc-- explica per què una mateixa ona de calor pot tenir conseqüències molt diferents segons el territori que trobe al seu pas.

   "Les condicions ambientals del moment juguen un paper crucial, però no són suficients per si soles per a explicar el risc d'incendi al complet", exposa Berenguer. L'amenaça depèn també de com està organitzat el territori: la continuïtat de la vegetació, l'abandó agrícola, l'acumulació de biomassa, les vivendes disperses, l'accessibilitat per als equips d'extinció. La calor encén la metxa; la geografia decidix si esta metxa recorre dos metres o dos mil hectàrees.

   Qui compare la cartografia valenciana de mitjan el segle XX amb l'actual no està mirant el mateix territori. "L'abandó gradual de nombrosos cultius ha ocasionat la colonització progressiva de les parcel·les per matolls i arbrat, connectant-les amb les masses forestals pròximes", descriu l'investigador. On abans hi havia bancals, horts i camins transitats --una alternança d'usos que interrompia l'avanç del foc-- hui hi ha una superfície homogènia i contínua. És el que en esta sèrie es coneix com una metxa forestal ininterrompuda: capaç de conduir el foc durant quilòmetres sense que gens ho frene", explica l'especialista.

   És la despoblació la culpable directa? Berenguer matisa: "No podem parlar d'una causalitat automàtica i directa entre la despoblació i els grans incendis moderns". L'èxode rural retira als qui mantenien el territori obert, la qual cosa deixa més biomassa acumulada i menys vigilància local, però la severitat final depèn també de la meteorologia, la topografia i la gestió forestal. "La despoblació no provoca directament els incendis, però sí pot generar territoris més vulnerables a ells", sentència.

ESCUT VERD

   Enfront d'este paisatge homogeni, la geografia del foc defensa el mosaic paisatgístic, és a dir, "un territori compost per diversos usos i cobertures --com a cultius, pastures, boscos, matolls, nuclis habitats i espais oberts-- distribuïts de manera heterogènia", resumix Berenguer.

    Esta diversitat "introduïx discontinuïtats en el combustible disponible", la qual cosa reduïx la velocitat i la intensitat amb la qual el foc pot propagar-se. Un bancal conreat, una pastura o un camí mantingut actuen com un tallafocs viu: l'activitat rural sostinguda no és un annex del paisatge, és infraestructura de protecció civil.

   Això no significa que la muntanya haja de quedar "net". Un dels mites que més urgix desmuntar, apunta l'investigador de la Universitat, és precisament este, ja que "hi ha diferències entre eliminar vegetació i gestionar la vegetació".

    L'altre "bulo recurrent" --que els incendis es provoquen per a recalificar i urbanitzar terrenys cremats-- és, en les seues paraules, "una explicació fàcil, senzilla, ràpida i simple per a un problema molt més complex".

   En el Departament de Geografia de la UV, este anàlisi es fa amb Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG) i observació per satèl·lit, creuant vegetació, humitat, pendent, vents, proximitat a carreteres i habitatges, línies elèctriques i incendis anteriors.

    "Les imatges de satèl·lit permeten observar l'estat de la vegetació mitjançant índexs com el NDVI (Índex de vegetació de diferència normalitzada) i detectar canvis en el territori", detalla Berenguer. Amb això, el seu equip elabora mapes de perillositat i vulnerabilitat que identifiquen, abans de la primera espurna, quines comarques concentren major combustible i on prioritzar la prevenció.

   Esta ciència convergix en un punt molt poc cartografiat en la consciència col·lectiva: la frontera entre les zones habitades i la muntanya, que a la Comunitat Valenciana s'ha tornat especialment difusa per les urbanitzacions dins del bosc. "Les vivendes, les infraestructures i la vegetació combustible interactuen molt pròximes entre si", assenyala Berenguer. El problema no és només que el foc aconseguisca més vivendes: la seua sola presència obliga a prioritzar la protecció de persones i béns, "la qual cosa pot limitar les operacions directes d'extinció del front real de l'incendi".

   I en esta frontera, la responsabilitat es torna domèstica. Molts incendis estan relacionats amb comportaments quotidians aparentment menors: una burilla mal apagada, maquinària que produïx espurnes, un vehicle aparcat sobre herba seca, una barbacoa en lloc no autoritzat. "És important que absolutament tothom respecte les restriccions en jornades de risc extrem i conega les vies d'evacuació", insistix.

   Tampoc l'impacte es mesura només en hectàrees cremades. Berenguer recorda que cal mirar el tipus de vegetació afectada, la seua capacitat de regeneració i el pendent del terreny --un vessant pronunciat pot desencadenar erosió severa amb les primeres pluges--. I afig un matís que la geografia del foc no vol perdre: en el bosc mediterrani el foc d'origen natural forma part de la seua dinàmica ecològica; el problema no és el foc en si, sinó l'escala i la freqüència amb que hui ho provoquem.

PARLAR D'INCENDIS A L'HIVERN

   El repte final, subratlla este expert, és de calendari: "Hem de deixar de tractar els incendis com a esdeveniments exclusivament estivals". L'hivern i la primavera són "els períodes perfectes per a gestionar la vegetació, mantenir camins, revisar plans d'evacuació, formar a la població". A això suma una tasca pendent: incorporar el risc d'incendi a la planificació urbanística de manera "clara, evident i vinculant", en lloc de descobrir-ho quan ja crema.

   La pròxima vegada que el mòbil marque risc extrem, potser valga la pena mirar més enllà del nombre roig. Darrere hi ha un mapa escrit al llarg de setanta anys de bancals abandonats i decisions de planificació preses -o no- molt lluny de la muntanya. Reconstruir el mosaic comença molt abans de juliol i acaba molt més prop de casa del que pensem: en esta frontera, difusa però real, on vivim i on comença la muntanya, conclou.