Ana i Josefa, ferides en l'accident del metro: un trajecte curt i un procés "molt llarg i dolorós" de recuperació

   VALÈNCIA, 2 Jul. (EUROPA PRESS) -

   Ana Esplugues i Josefa Lluch van resultar ferides de gravetat en l'accident del metro del 3 de juliol del 2006, del qual es complixen demà 20 anys. Les dos van eixir llançades dels vagons en els quals viatjaven: la primera assegura que creu que açò li va salvar mentre que la segona apunta que, del seu comboi, van sobreviure només cinc persones. La seua amiga i la seua filla de 21 anys que l'acompanyaven en el trajecte van ser dos de les 43 víctimes mortals. Ana i Josefa, dos de les 47 ferides. Un trajecte que era curt per a les dos però que va acabar amb un procés "molt llarg i molt dolorós" de recuperació.

   Esplugues, que tenia en aquell moment 25 anys, va patir politraumatisme i va ser de les afectades que més temps va passar a l'hospital, on també i després d'un mes en intensius, Josefa, amb la pelvis, el pòmul, el colze, el peu, el genoll, el muscle i set costelles trencades més una ferida al cap, va saber de la mort de la seua filla major.

   Les dos expliquen, en entrevistes a Europa Press, que estan "orgulloses" de la lluita duta a terme per l'associació de víctimes AVM3J perquè l'objectiu era saber "què va passar" per a tindre la "certesa" que no es tornara a repetir. Per a Lluch, "al principi" eren víctimes "invisibles" perquè als responsables polítics "no els interessava veure'ns", mentre que Esplugues reivindica que "un no ha de callar davant de la injustícia".

   "És increïble que succeïra açò. Vivim en un país avançat, amb tecnologia" i va ocórrer en "una cosa tan senzilla com és desplaçar-te en transport públic", exposa Ana Esplugues, qui ha afegit que "no et pots creure" que un servici així "estiga en unes condicions" com "perquè succeïsca una cosa tan greu".

   Natural de la localitat valenciana de Burjassot, viatjava en el primer vagó del metro, a la zona de darrere del conductor, quan es va produir el sinistre i realitzava junt amb una amiga un trajecte, entre l'estació de Campanar i la de Patraix, per raons de treball.

   La usuària ha explicat que estava treballant en l'Escola Valenciana d'Estudis de la Salut (EVES), amb una beca postdoctoral fent la tesi i ha detallat que el 3 de juliol es desplaçava des d'este centre fins a l'antic hospital La Fe per a assistir "a una reunió del projecte d'investigació".

   El sinistre es va produir quan tornaven a l'EVES. "Una altra companya i jo anàvem a baixar a l'estació de Patraix", però en produir-se l'accident ella i l'altra xica van eixir llançades "per les portes" del comboi, "el qual es van obrir". "En certa manera, aquella va ser la causa de la gravetat de les lesions que vaig tindre, però d'altra banda va ser també el que va fer que ens salvàrem", a diferència de "gent que va quedar dins", ha ressaltat.

JORNADA "MOLT MARCADA"

   Ana Esplugues ha considerat que per a alguns afectats, com familiars de morts, l'aniversari del succés pot ser una jornada "molt marcada", alhora que ha indicat que per a ella "és una cosa contínua" pels "problemes de salut" que té "relacionats amb l'accident" en el seu moment a dia.

   "Vaig ser de les persones que va estar més temps a l'hospital", ha dit, en haver patit politraumatisme. De fet, va complir allí els seus 26 anys i va passar per una temporada molt llarga de rehabilitació, amb sessions fins i tot de matí i vesprada durant un temps. "Va ser un procés molt llarg, molt dolorós. La incertesa és molt gran perquè no saps fins a on vas a poder arribar en la recuperació", però "el meu únic objectiu, i ho tenia molt clar, era recuperar-me", ha subratllat.

   Esta afectada assegura que té la sensació d'haver-se "esforçat molt" i agraïx poder portar "una vida normal entre cometes" i amb una qualitat de vida de la qual diu que no es pot queixar. No obstant açò, afirma que la seua també és una "sensació de ràbia" per tindre "una condició que abans no tenia i que és conseqüència de l'accident". "He patit molt i ha patit la meua família, tot el meu entorn", ha dit.

"ORGULL"

   En este procés ha valorat el paper que ha jugat l'AVM3J i el treball "molt intens" que els seus membres han desenvolupat per a analitzar l'accident i buscar les causes. "Hem estudiat un munt de coses" i "hem aprofundit en molts aspectes i cap ens dedicàvem a açò. Tirant la vista arrere, sent orgull de tot l'esforç que vam fer. Crec que la clau d'haver aconseguit tot el que hem aconseguit és haver estat units" i recolzant-se, ha explicat.

   En esta línia, Esplugues ha apuntat que malgrat barallar per "un motiu tan dolorós" ha sigut una "satisfacció" convertir-se en "exemple" i "mostrar que un no s'ha de callar davant d'una injustícia".

   Així mateix, ha llançat un missatge a afectats d'altres catàstrofes com la dana: "el primer és valorar-se un mateix" perquè "cadascun tenim un procés". Després d'açò, ha animat a lluitar "quan un no té clares les coses o creu que haurien d'haver-se fet d'una altra manera, que es podrien haver evitat morts o que en el futur es pot treballar perquè les coses es facen millor" i evitar "molt dany, molt dolor".

   En el mateix sentit s'ha expressat Josefa Lluch, qui a més de resultar ferida greu amb múltiples traumatismes va perdre la filla major, María José, poc després de complir els 22 anys, en el sinistre. Ha parlat així de les reivindicacions i concentracions de l'AVM3J: "Molta gent ens deia si volíem més diners. I no es tractava d'açò, ni molt menys. Només volíem saber què va passar, comprendre com va poder passar un accident tan gran, tan brutal, i tindre la certesa que una cosa així mai torne a ocórrer", ha afirmat.

"BARALLÀVEM PER LES MESURES NECESSÀRIES"

   "Barallàvem perquè es posaren les mesures necessàries --per a evitar-ho--. Cal posar seguretat i minorar el mal. Hi ha accidents que són evitables", ha agregat reclamant previsió. Lluch, del municipi de Real, ha insistit en el "molt important" paper que ha jugat l'associació de víctimes. "Tots teníem el mateix dolor i lluitàvem pel mateix. Estàvem molt units", ha assegurat.

    A més, ha lamentat que els afectats, "al principi", eren "invisibles". "No ens volien veure. No els interessava veure'ns", ha dit, al mateix temps que ha comentat que han arribat a sentir-se "culpables" per "agafar el metro" veient que "no hi havia responsables de cap classe" per a assumir el sinistre encara que "després es va saber que hi havia deficiències".

   Josefa Lluch ha recordat que quan es va produir l'accident ella viatjava amb la seua filla major i amb la seua amiga Encarna, també morta en l'accident, des de València fins a Torrent, on havien deixat el cotxe per a traslladar-se a la capital. "Com estava la visita del papa, deixem el cotxe allí, per més seguretat i per a aparcar, i vam agafar el metre. Érem festeres i havíem anat a València a per els vestits" per a les festes del seu poble, ha detallat.

   Ha asseverat que les "moltíssimes fractures" que va patir després d'eixir llançada del tren la van obligar a estar "molt temps en l'hospital". "Em vaig assabentar de la mort de la meua filla després, estava en intensius i no m'ho volien dir. Vaig haver d'estar molt amb psicòlegs. El soterrar de la meua filla no ho havia vist i no m'ho creia", ha afegit.

   "La família m'ha ajudat moltíssim. Estic molt agraïda. I també als psicòlegs. Necessitava ajuda perquè estava fatal. No dic que els altres no estiguen malament, però cadascun sent el seu mal. Cal respectar-ho tot", ha remarcat Lluch, qui ha manifestat també el seu agraïment als professionals sanitaris que la van atendre a l'hospital.