Enric Chulio, primer president de l'AVM3J: "La majoria de les víctimes hem après a viure amb això"

   VALÈNCIA, 1 Jul. (EUROPA PRESS) -

   Enric Chulio Pérez, afectat de l'accident del metre registrat a València el 3 de juliol del 2006 després de perdre a la seua dona en el sinistre, assegura, vint anys després d'esta tragèdia en la qual van morir 43 persones i van resultar ferides altres 47, que ell i la majoria de víctimes han après "a viure amb això", a més de subratllar l'"acció col·lectiva" desenvolupada per tots ells al llarg de tot este temps per a resistir.

   "Sense això no hi haguera hagut manera humana de moure's. Este esforç col·lectiu és la clau i aclarix per què resistim. El suport mutu ens va fer forts", ha indicat durant una entrevista a Europa Press respecte a la constitució i la labor duta a terme per l'Associació de Víctimes del Metro del 3 de Julio del 2006 des de la seua constitució i fins a l'actualitat. Chulio va ser el seu primer president i va estar en el càrrec des d'octubre del 2006 al mateix mes del 2008, encara que després sempre ha seguit en ella.

   En l'accident va morir la seua esposa, Maribel Sisternas Martínez, que realitzava el trajecte entre les estacions de Campanar i Patraix de tornada a casa després de la seua jornada laboral com a infermera en l'antic hospital La Fe de València. "Viatjava cap a casa després de treballar. Era el seu horari habitual. Tenia jornada reduïda perquè teníem un xiquet d'any i mig i tornava. Tenia torn de matins", ha detallat.

   A Maribel "li faltaven dos parades per a arribar a casa". "La parada de Patraix la tenim al costat de casa. A la meua dona li faltaven dos parades per a arribar" al seu domicili, un pis en este barri de la capital valenciana en el qual seguixen vivint Enric i el seu fill, ha precisat.

   "Estes paradoxes les tinc superades, assumides", ha postil·lat, a més d'afirmar: "Vam aprendre a gestionar el nostre dolor sense necessitat de bloquejar-ho". Així, ha manifestat que al seu fill "en tot moment" li ha "pogut parlar de la seua mare". "He pogut traure fotos. Això no t'impedix que plores, però no et bloqueja", ha agregat.

   Enric ha declarat que per als afectats "va ser molt important el suport" rebut per part "de l'equip de psicòlegs professionals que es va habilitar en un primer moment" i ha exposat que "va ser tot un encert" enfocar-ho de la manera que es va fer des del col·legi professional, "amb personal especialitzat que sabia com afrontar estes situacions i com atendre'ns".

   "El que van aconseguir és que aprenguérem a viure amb això en general", ha asseverat perquè ha matisat que encara "hi ha persones que vint anys després es neguen a pujar en el metro o que entren en bloqueig".

   Este afectat ha assenyalat que "viure amb això" és "l'expressió més encertada" i la que "queda més clara" enfront d'unes altres que "poden resultar enganyoses" o "més retòriques com la de refer la vida o superar" el succeït. "És aprendre a viure amb això de manera que no et bloquege. Et venen moments de tristesa, d'evocació, de record, però vam aprendre a suportar-ho", a "parlar sobre això, a expressar-te, a no quedar-te bloquejat emocionalment encara que t'arriben les ganes de plorar", una cosa que 20 anys després, "seguix passant", ha comentat.

   Este veí de València ha considerat que esta és una situació que "està en comú amb altres afectats d'altres catàstrofes" encara que ha matisat que potser per als qui "encara la tenen recent" coste "visualitzar això", una cosa que "no esborres de la memòria".

   Enric Chulio ha al·ludit, per "connectar" la seua experiència "amb el més recent en proximitat", a la dana que a l'octubre del 2024 va provocar la mort de 230 persones en la província de Valencia, i ha transmès a tots els afectats per esta catàstrofe "un missatge d'ànim, de perseverança, de persistència".

"VERITAT" I "ASUMPCIÓ DE RESPONSABILITATS"

   Al seu juí, "hi ha alguna cosa essencial" que "va molt més allà del material, de la indemnització econòmica o de la reparació física que es puga fer": "la veritat, el coneixement de la veritat, de les causes objectives" del succés i, al mateix temps, "l'assumpció de responsabilitats".

   "No sé per què en les persones que estan exercint el poder, ocupant un lloc públic en el moment que succeïx la catàstrofe, es repetix la tendència a escapar-se de la responsabilitat, a no assumir res, ni el més mínim acte de contricció o de perdó encara que siga amb la boca xicoteta", ha remarcat l'afectat per l'accident del metre del 3 de juliol del 2006.

   En esta línia, ha assegurat que amb este comportament "el dany que es fa és incommensurable", alhora que ha reclamat "un mínim de decència" a els qui en el moment d'una catàstrofe estan "exercint el poder en posicions públiques".

   Enric Chulio ha insistit en la labor de l'Associació de Víctimes del Metre del 3 de Julio del 2006 per a mantenir viu el succeït i sostenir a este col·lectiu. "No sé com ho vam fer", ha apuntat. "El desgast personal i emocional va ser brutal durant una dècada, va ser molt intens, molt fort", ha afirmat, però ha destacat que l'altra alternativa "era quedar-se a casa i conformar-se amb la versió oficial" sobre el sinistre.

   "I ens indignava haver de quedar-nos així. Això no podia ser. D'ací traiem les forces", ha dit encara que ha reconegut que estes "anaven per temporades". "Tots passem per cicles baixos i ens recolzàvem entre nosaltres", ha assenyalat.

   Així mateix, ha manifestat que com "es pot observar en altres catàstrofes", en este cas, "ha sigut la pressió dels familiars, de les associacions d'afectats, la que fa llançar missatges a la societat i dir que hi ha assumptes no resolts i responsabilitats que no s'han depurat".

PROCÉS JUDICIAL

   "Molta gent donava per descomptat que s'havia tancat, que s'havien pagat indemnitzacions i que hi havia una instrucció judicial realitzada. Ningú es qüestionava que esta instrucció ens haguera semblat tan lamentable, tan deficient i tan qüestionable", ha afegit. Vint anys després del sinistre, Chulio assegura tenir una "espècie de sentiment ambivalent".

   "Han passat sis anys de la resolució judicial --ha recordat que el 2020 es va conèixer el resultat de la condemna a quatre responsables tècnics de FGV dels huit acusats-- i ja es van acabar tots els camins possibles legalment", ha dit.

   El procés judicial va acabar amb un acord de conformitat entre Fiscalia, l'Associació de Víctimes del Metre 3 de Julio (AVM3J) i defenses i una sentència que va condemnar a 22 mesos de presó a quatre exdirectius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) i va eximir de responsabilitat penal a altres quatre encausats, entre ells, l'exgerent de l'entitat, Marisa Gracia. Es va contemplar l'existència de dilacions indegudes i el reconeixement de culpa.

   I les víctimes ho van considerar un "final digne" per a la seua lluita, amb concentracions mensuals en la Plaça de la Verge de València en les quals exhibien les seues samarretes negres amb les lletres, en groc, de '43 morts + 47 ferits, zero responsables'.

   Per a Chulio, "això va ser una satisfacció només a mig fer. Ens quedem amb ganes de conèixer les vertaderes causes objectives de l'accident perquè no es va arribar a analitzar això a fons. Es va enfocar cap a l'excés de velocitat descartant qualsevol altra consideració, cosa que em sembla molt perversa", ha exposat.

   En este punt, ha reiterat la necessitat de tenir un "vertader coneixement" de l'ocorregut. "Un accident tan greu ha de tenir una concatenació de causes i és el que nosaltres sospitem en tot moment. I no se'ns va permetre ni fer una pericial pel nostre compte", ha postil·lat.